Throwback Eurocup 2014: el tercer títol va arribar en Kazan

08/04/2019

Valencia Basket tornaria a una final europea dos anys després del seu títol a Vitòria, encara que la va perdre en la pista del Khimki Moscow Region. Dos anys després d'eixa derrota, Rússia seria un element fonamental en el camí cap al tercer títol d'Eurocup per al Valencia Basket. Els primers passos continentals en aquella temporada 2013-14 van ser un poc dubitatius lluny de la Fonteta, amb tres derrotes en Ljubljana, Villeurbanne i Ulm. Una derrota a casa davant el Union Olimpija va ser resposta amb dos rotunds triomfs en Varese i a casa davant el ASVEL Villeurbanne per a passar al Last 32 amb un balanç de 6-4.

 

En la segona fase de grups esperava un grup dur amb el Unics Kazan, el Stelmet Zielona Gora polonés i el Telenet Ostende. Dos triomfs davant els belgues i una àmplia victòria a la Fonteta davant els polonesos per a guanyar-los el basket-average van ser suficients per a passar com a segons de grup per darrere del Unics Kazan. Eixa segona posició amb un balanç de 3-3 posava a Valencia Basket en una posició complicada, amb poques possibilitats de recuperar el factor pista si anava avançant en el torneig. Però la història estava a punt de reescriure's i per primera vegada en esta competició, un equip superava quatre eliminatòries amb el factor pista en contra per a acabar alçant el títol.

 

El començament no anava a ser senzill. El rival en huitens de final era un Khimki ficat en una ratxa de 15 victòries consecutives que estava liderant tirànicament l'Eurocup amb un excel·lent rendiment de Mike Green, James Augustine, Marko Popovic, Petteri Koponen i Sergey Monia. I amb el segon partit a Rússia. Però la Fonteta va trencar la ratxa del Khimki amb un sòlid triomf per 75-59. 16 punts de renda que semblaven pocs en el partit de tornada, on el combinat rus trobava el cércol una vegada i una altra. Amb el partit ficat en els segons finals vorejant la distància de seguretat, una cistella des de la mitjana distància de Pau Ribas i la defensa de Lafayette sobre el tir de Popovic van certificar el passe als quarts de final.

 

Llançats per este triomf de prestigi i caràcter, l'equip taronja va arrasar en l'anada dels quarts de final al seu rival en l'actual edició de les Eurocup Finals, l'ALBA Berlín per un marcador de 86-54, deixant sense importància la derrota a Alemanya per 78-73. La confiança i el nivell de joc es van adequar en competició europea a una esplèndida Lliga Regular en ACB i l'equip va arribar en un excel·lent pic de forma a la part decisiva. En semifinals tocava un altre rival rus, el Nizhny Novgorod, i l'equip taronja va traure el bitllet per a la seua quarta final d'Eurocup guanyant tant a València (84-75) com a Rússia (73-85). Després de passar tres eliminatòries amb el factor pista en contra, retrobament en la final amb el Unics Kazan.

 

I com en les rondes anteriors, Valencia Basket començava a casa i volia començar colpejant forta. I va començar pegant molt dur. +15 després del primer quart, +22 al descans, +30 en acabar el tercer amb un Doellman deslligat que va acabar amb 35 de valoració. Només la reacció del Unics en l'últim quart va donar un poc de suspens a la final en deixar el marcador final del primer partit en 80-67. Però l'equip taronja ja va deixar clar en els primers compassos del partit de tornada que no anava a permetre ni un indici de reacció. Només 4 punts encaixats en el primer quart i rendes que van rondar la dotzena durant tot el partit, perquè el tercer títol d'esta competició fora per a Valencia Basket per un resultat en el segon partit de 73-85. El quart retorn des de Rússia, amb una Eurocup de més, va ser el més plaent i gaudit de tots.

 

Triguero, Ribas, Doellman, Van Rossom, Sato, Lishchuk, Lucic, Dubljevic, Rafa Martínez, Oliver Lafayette, Larry Abia i Pablo Aguilar van ser els dotze que es van vestir de curt per a alçar el títol en Kazan. Lubos Barton, David Guardia, Oleksiy Pecherov, Pablo Pérez i Luis Sabater també van col·laborar defensant la nostra camiseta en aquella edició de l'Eurocup.

 

L'MVP de les finals, Justin Doellman, assenyala que “el primer que recorde és l'afecte dels aficionats en el primer partit de la final per a poder guanyar, amb tot el que això significava de cara al segon partit de la final fora de casa. Va ser una cosa tremenda i realment ens van ajudar moltíssim. I en segon lloc recorde la rebuda quan vam tornar a València aquella nit i la celebració l'endemà, recorrent els carrers de València amb la meua filla en braços. Poder compartir eixe moment amb la meua família va ser una cosa espectacular i que mai podré oblidar”.


TAGS: