Berni Álvarez recorda “els millors anys de la seua vida esportiva” en ADN Taronja

02/05/2020

En la segona entrega de ‘ADN Taronja’, l'etern capità Víctor Luengo rememora els seus records amb un exjugador del Valencia Basket al qual coneix molt bé, ja que va compartir vestidor amb Berni Álvarez durant les sis temporades que l'aler tarragoní va defensar la nostra camiseta. De fet, Víctor i Berni van ser companys d'habitació en la Lliga d'Estiu en la qual es va forjar la seua contractació amb Valencia Basket des del CB Tarragona: “Havent-hi jugat contra Gandia, que era vinculat del Valencia Basket, Fernando Jiménez, que en aquell moment era l'entrenador de Gandia i després va ser segon entrenador, em va dir que em convidaria per a anar a una Lliga d'Estiu. També m’ho va dir el Màgia Huesca i jo havia quedat a anar a la primera Lliga d'Estiu amb València a Alcoi i després aniria a la de Fuenlabrada amb Osca. Però ja en acabar la primera, Fernando em va dir que volia que estiguera per a l'any següent, Miki també. I després d'una setmana entrenant, el grup em va semblar perfecte, estava prop de casa i estava animat”.

 

Berni va arribar a un Club que acabava de descendir “però amb la il·lusió d'ascendir amb un grup jove ple d'energia positiva, la qual cosa va ser una cosa arriscada però també xulo de viure”. Una de les claus d'aquella temporada va ser l'arribada al Club de Miki Vukovic, que com revela Berni “tots teníem la sensació que amb ell podíem aprendre molt. Pensant en bàsquet però després ens va ensenyar molt fora de la pista també, sobretot referent a tractar de viure com a professionals perquè érem un grup de xavals joves que teníem el bàsquet com un hobby, no com una cosa en la que poguérem ser professionals”.

 

Després de l'ascens, Berni recorda que “vam fer que el salt a ACB no fóra tan gran perquè la inconsciència i la confiança que teníem en nosaltres mateixos no deia jugarem contra estos i per què no els podem guanyar”. Una confiança que va arribar al cim en la temporada 1997-98 amb el títol de la Copa del Rei. Més de dues dècades després, Luengo i Berni revelen la particular forma en la qual es van preparar per al partit decisiu davant el Joventut: “Eixe tipus de insconciencia en tornejos com este on hi ha molts nervis et ve molt bé. Fins al punt que la nit abans de la final estàvem tots jugant a la Play Station en una habitació en lloc d'estar dormint. Era una tradició fer-ho així per a afrontar els partits i perquè ho anàvem a canviar. Era una final de Copa, tampoc era per a tant (riu)”.

 

Berni recorda amb afecte la primera experiència europea del Valencia Basket, en la qual es va arribar a la final de la Saporta Cup: “Eixíem amb la il·lusió de que anàvem a vore coses, anàvem amb un fuet, un ganivet i la Nintendo en la motxilla. Coses impensables ara. Això ens donava un plus d'energia i va passar un poc el mateix que en la Copa, arribar a una final la primera vegada que jugues una competició. En la final contra la Benetton va ser l'únic moment d'eixos tres anys que portàvem junts que vam tindre un poc de nervis al principi i això ens va costar el partit. Van vindre 9.000 persones de València, era una barbaritat tot el que arrossegàrem. I quan ens ho vam creure i vam tornar a ser la banda que érem, vam tindre el partit prop. Va ser una llàstima”.

 

Miki Vukovic li encarregava a Berni que s'encarregara de “cuidar” dels jugadors americans i això va ser fruit d'incansables anècdotes. Algunes fins i tot de “por” com la nit en la qual no podia deixar de guanyar a Tanoka Beard en l'NBA Live: “Vam fer un draft i ell va fer un equip de matadors i jo de tiradors més Tim Duncan. Jo era molt dolent jugant, però li vaig pegar una pallissa en el primer i en el segon partit. Tanoka es va posar nerviós, es va llevar la camiseta i jo amb una mica de por ja. Jo li deia d'anar-nos a dormir perquè al matí següent teníem entrenament però repetia que jugàrem un altre partit. Li vaig guanyar el tercer i encara que vaig insistir a deixar-ho perquè era tard, continuava volent jugar un altre partit. Ací vaig començar a tirar a fallar, si pitjaves un poc més el botó eixia el tir malament. O almenys això passava normalment. I comencem el quart partit jo amb la intenció de deixar-me perdre i després dels primers deu minuts li guanyava de 30, perquè tirant malament les ficava totes sense voler. Tanoka va agafar la Play Station, la va destrossar contra la paret, va rebentar una cadira i em va dir: A dormir. Va apagar la llum i em va pegar una reganyina. Per dins em moria del riure i estava esperant l'endemà per a explicar-ho”.

 

Després de sis temporades, va arribar el moment d'un adéu que Berni recorda que va ser una solució adequada per a les dues parts: “Després de l'eixida de Miki, el primer any amb Luis Casimiro va ser probablement el millor a nivell de números dels que vaig tindre a València però tenia la sensació que el cicle estava arribant al final, la cosa estava canviant, necessitava eixe puntet d'il·lusió una altra vegada i no estava segur que si l'anava a aconseguir en el mateix lloc després de tant de temps. Jo tenia dos anys més de contracte però em va arribar l'oferta del Caprabo Lleida, que era un projecte que em recordava a quan vaig arribar a València per primera vegada i em vaig decidir. Va ser dur acomiadar-me d'amics, d'una ciutat en la qual he tingut els meus millors records a nivell esportiu però les dues parts teníem la sensació que el final de cicle havia arribat. Sense rancor, les dues parts vam estar bé i crec que va estar bé per als dos, ho deixàrem en un bon moment. I em vaig quedar que els sis anys de València han sigut els millors de la meua vida a nivell esportiu. València, tant el Club com la ciutat i la seua gent, m'han donat molt més del que jo els vaig poder donar en la pista”.

 

Preguntat per la seua opinió sobre el moment actual del Club, Berni Álvarez des de fora veu al Valencia Basket i L’Alqueria del Basket “amb un punt d'enveja per la capacitat que ha tingut el Club de créixer des de fa ja molts anys i després ha continuat pensant en com continuar creixent, que no és fàcil. Mantindre's i continuar pensant a pujar escalons és molt complicat. I l'estructura que ha aconseguit tindre amb el projecte de L’Alqueria i ara amb l'Arena és donar una projecció brutal al Club. I veient la quantitat de gent que hi ha, que treballa moltíssim”.


TAGS: