Leles Muñoz, la capitana de l'ascens a l'elit, en ‘ADN Taronja’

30/05/2020

La primera protagonista femenina de l'ADN Taronja no podia ser una altra que la dona que a més de formar part de la plantilla que va aconseguir pujar a Lliga Femenina 2, va alçar el trofeu que representava l'ascens del projecte taronja a l'elit del bàsquet espanyol en 2018. Leles Muñoz va arribar a estrenar-se amb el primer equip del Ros Casares en Lliga Femenina (en una victòria davant el Uni Girona en la temporada 2009/10) però la cridada per a integrar-se en el sènior femení del Valencia Basket li va agafar després de diverses temporades en Claret.

 

D'aquells primers passos del femení en el nostre Club en 2014, Leles recorda que “el que més ens queda d'eixe moment és que la majoria del bloc amb el qual van comptar per a crear l'equip havíem viscut la desaparició del Ros Casares. Va ser una motivació tremenda, va ser una cridada que per a les que formàvem el grup va ser una espècie de supervivència, sobretot a nivell motivacional. Se'ns va explicar que la intenció era rescatar un poc el bàsquet femení i portar-lo on havia d'estar. Se'ns va parlar d'un projecte i d'un objectiu del Club, però al principi nosaltres pensàvem més a recuperar el que ens havíem vist obligades a haver de deixar”.

 

Muñoz considera que les primeres dues campanyes en primera nacional “va ser tot un procés, les dues temporades van ser com si fóra una. La primera va ser per a conéixer-nos i que creguérem en el que l'entrenador José Canales ens estava transmetent. Es va generar un grup tan sòlid que ens créiem capaços de tot i créiem en totes i eixa era la nostra fortalesa”

 

Després d'una temporada 2015-16 perfecta, va arribar la fase d'ascens a Lliga Femenina 2. Leles s'emociona recordant la cistella guanyadora de Begoña Pallardó: “Se'm posa la pell de gallina cada vegada que parle d'ella, i l'he vista cent mil vegades. No teníem cap pressió en eixa fase, l'entrenador ens va demanar que férem el que veníem entrenant durant tota la temporada, en la qual no havíem perdut ni un sol partit. Ens vam vore en la pròrroga però en el moment en el qual estàvem empatades va sonar la cançó de l'equip, ens comencem a mirar totes i va ser una sensació de “ja ho tenim”. José Canales va pintar una jugada i no vam fer eixa jugada. Van defensar a Virgínia, la pilota era per a ella i va rebre Begoña. Va ser impressionant”.

 

L'estrena en Lliga Femenina 2 no va ser senzill, com reconeix la pròpia Leles: “Volíem gaudir del que havíem aconseguit, però quan véns de guanyar-ho tot i comences a perdre-ho tot gestionar això és súper complicat. Era remar i quedar-se en la vora, eren partits competits, però això ens va generar una sensació d'aclaparament. L'arribada de Lukovic i Rakovic ens va ajudar molt, però va desestabilitzar un poc el grup perquè unes eren professionals i unes altres no convivint en el mateix vestidor. Al final José va aconseguir gestionar tots eixos elements i guanyar els partits que havíem de guanyar i acabar per davant de rivals que pensàvem que no podríem aconseguir. En el partit a casa contra Claret ens vam adonar del que el Club havia apostat. Tota la gent que va anar a donar-nos suport eixe dia i com es va viure la victòria. Pot ser que el partit a Leganés que ja ens atorga el mantindre'ns siga el que em quede d'eixa temporada. Però el de Claret va ser important per a vore que el que s'havia sembrat començava a germinar”.

 

La temporada 2017-18 va suposar un nou pas endavant en l'estructura femenina del Club taronja. La professionalització total de les jugadores i l'arribada de fitxatges de qualitat que posaven l'objectiu en l'ascens. Però Leles Muñoz té un merescut reconeixement al col·lectiu de jugadores que van fer els primers passos en femení del Valencia Basket: “A nivell de grup va ser una trobada d'emocions, pensar ha sigut súper bonic i ara la realitat és una altra. Però intentava transmetre-li a les quals no van seguir que calia sentir-se molt orgulloses perquè s'havia sembrat i unes altres anaven a recollir els fruits, però sempre podrem dir que hem sigut nosaltres les que començarem. Vaig tindre la sort de viure eixa temporada. Quan em vaig reunir amb Esteban Albert i em va dir l'objectiu, no vaig poder dir que no. Era mestra interina i havia de triar, però en cap moment vaig dubtar a triar el bàsquet”.

 

Eixa bona segona temporada en Liga Femenina 2 va acabar amb la classificació per a una fase d'ascens que es disputaria a la Fonteta. Un torneig final que en opinió de Leles “va ser un reflex del que havia sigut la temporada. Ací sí que hi havia pressió. Tenim un equip ja per damunt de la resta a nivell de pressupost i de jugadores de renom. I eixa pressió és positiva però a vegades també enganyosa perquè tothom té ganes de guanyar-te a tu. Recorde eixa fase d'ascens com una barbaritat, eixir al carrer, que passara un autobús i vore la teua foto, era una cosa impressionant. No pot haver-hi un escenari millor per a una fase d'ascens de Lliga Femenina 2 a Lliga Femenina”.

 

Després d'una campanya 2017-18 en la qual va estar molt temps lesionada, Leles recorda que “el triple que vaig ficar contra Papatas Hijolusa en la fase d'ascens va significar molt per tot el que venia arrossegant” encara que li dóna vertadera importància al col·lectiu: “Les 6.400 persones de la final davant el Celta i l'ascens van ser la culminació del que se'ns havia posat damunt de la taula quatre anys abans”.

 

Com a part del primer equip femení des del principi, Leles ha viscut el creixement del projecte fins a l'equiparació entre les dues plantilles professionals: “He pogut viure eixe progrés i eixe procés i ha sigut gradual, però hui dia és evident que existix eixa igualtat. I això va unit a la Cultura de l'Esforç que se'ns ha inculcat. A nosaltres se'ns va dir que anàvem a arribar ací en el moment en el qual ens ho guanyàrem”.

 

Des d'una posició externa, Muñoz es mostra satisfeta de poder “seguir el cicle de l'equip que ha anat creixent en tots els aspectes. És un equip consolidat en la Lliga en la qual ha d'estar i en la qual es va lluitar perquè estiguera. I veig al Club amb molta ambició, que és una cosa molt important. M'agrada vore com a gent de fora que arriba al Club i en poc temps es fa conscient del que hi ha darrere. I eixe sentiment de pertinença em sembla molt important en un equip que té ambició d'aconseguir objectius. Si no creus on estàs és molt difícil aconseguir-ho”.

 

Un projecte del Valencia Basket que, pensant en futur, Leles Muñoz té clar que “mai saps fins a on pot arribar. Quan vaig vore L’Alqueria vaig dir però si això és una barbaritat. El baby que comença a entrenar ara en L’Alqueria pensarà que això és una cosa normal, però no ho és. Quan veig la maqueta de l'Arena pense, quina barbaritat. Però alhora, pense en què serà el següent. Mai saps on està el límit”.


TAGS: