Miki Vukovic: l'home que ho va canviar tot, el llegat del pare, el Mestre que ens ensenyà a guanyar

16/01/2021

“Miki Vukovic ho va canviar tot”. Eixa va ser una de les afirmacions més repetides en tots els missatges d'afecte a la seua memòria i de dolor per la seua defunció amb els quals el món de la cistella es va bolcar ahir a través de tots els mitjans possibles. Però Miki no només ho va canviar tot per agafar un equip recentment descendit a la segona categoria i en quatre temporades ascendir-lo a l'ACB, convertir-lo en el primer debutant en guanyar la Copa del Rei i a classificar-lo per a una final europea en la seua primera participació en competicions continentals.

 

Miki ho va canviar tot pel llegat d'ambició i de lluitar sense por de res que ha deixat en tots aquells que li van tindre com a entrenador i pare esportiu. Ho va canviar tot en posar les bases d'una entitat que ha anat creixent fins a consolidar-se entre els millors d'Europa. Ho va canviar tot per la influència que encara té sobre els tècnics que treballen amb els joves en L’Alqueria del Basket i que es reunixen en una sala que porta el nom del Mestre. Ho va canviar tot perquè Valencia Basket no podria ser el que és hui sense Miki Vukovic. Esta terra que ell estimava i que mai va voler deixar ara li plora com un dels nostres encara que nasquera fa 76 anys en Kraljevo.

 

La seua humilitat i la seua bondat naturals no podien amagar la grandesa d'este home que t'hipnotitzava amb la seua saviesa i et feia escoltar-li embelessat mentrestant, sense saber exactament com, t'acabava de convidar a un café de la màquina. Quan en 1995 va aterrar a Valencia Basket, en el seu palmarés ja relluïen tres Copes d'Europa femenines, una plata en un Mundial amb la selecció femenina del seu país i un bon grapat de títols nacionals. El seu repte ara anava a ser diferent. Hauria d'agafar a un equip que acabava de descendir i treballar amb un jove grup de jugadors amb projecció per a tractar de tornar el més ràpid possible a la acb. Posar-lo al capdavant va ser una decisió que canviaria per sempre la història de l'entitat.

 

Miki va posar tot la seua obstinació a fer créixer a eixe grup de jugadors. Amb una entrega absoluta que feia que la seua pròpia família sabera que havia de respectar el procés d'anàlisi conscienciosa que el Mestre feia després de cada derrota. La seua influència sobre aquell equip era tan gran que creien cegament en aquella “zona nostra” que ni ells mateixos sabien molt bé en què consistia. Però que Miki usava sempre en el moment precís per a desconcertar al rival i acabar sumant la victòria. En la primera campanya, l'ascens. I després d'una segona temporada d'aclimatació en la acb, en la tercera s'estava preparant una bomba.

 

Valencia Basket es va classificar per primera vegada per a la Copa del Rei per a l'edició de 1998 a Valladolid. L'encreuament de quarts davant un TAU Vitòria que estava intractable va fer que alguns dels jugadors només es tiraren una muda en la maleta. Però Miki tenia altres plans. Ell havia alçat títols a tot arreu. I ara no anava a ser diferent. Després del favorit Baskonia, va caure l'amfitrió Fòrum Valladolid en semifinals i en la final, amb Alfons Albert i Iñaki Zubizarreta de titulars, el Pamesa València es va imposar al Joventut de Badalona i va alçar el primer títol de la seua història. El Mestre ens acabava d'ensenyar a guanyar.

 

La temporada següent va arribar l'estrena a Europa amb la participació en la Copa Saporta. I amb cada viatge, Miki deixava clar que el volien en cada racó del continent. Perquè allà on fora, sempre hi havia algú que el coneixia que s'acostava per a saludar-li en l'aeroport. Però el viatge es va anar allargant fins a encadenar quinze victòries seguides (el que encara es manté com a rècord del Club) i plantar-se finalment en la final davant la Benetton de Treviso. El desplaçament massiu d'afició a Saragossa no va poder acabar amb el primer títol continental del Valencia Basket. En la seua cinquena temporada al capdavant de l’equip, una nova final, esta vegada de la Copa del Rei, que es va perdre davant l'Estudiantes.

 

L'etapa de Miki Vukovic com a entrenador de Valencia Basket va acabar en 2000. Des de llavors, ningú ha pogut superar la seua marca de temporades consecutives al capdavant de l'equip (5) ni la seua xifra de partits dirigits (231). Però per damunt de les xifres o fins i tot dels títols, el més important que ha deixat el Mestre al Valencia Basket és que els seus ensenyaments són els que han marcat els passos per al creixement constant de l'entitat. Convertint-se en un model a seguir per a tots els professionals que van vindre després. Deixant una marca inesborrable en les persones que van treballar amb ell i que després han estés les seues lliçons en els anys posteriors a la seua eixida.

 

Jaume Ponsarnau, l'home que ara ocupa el primer seient de la banqueta local de la Fonteta (que està a la dreta de la taula d'anotadors també per una decisió de Miki i que mai s'ha tornat a canviar) deia sobre ell que “és un referent per a tots els entrenadors de València, ha deixat un llegat per a tots els entrenadors del Valencia Basket: els que estem, els que han estat i segur per als que estaran”. Rubén Burgos, pupil de Vukovic com a jugador i actual entrenador del primer equip femení de Valencia Basket, recorda que “des de la primera vegada que em va entrenar amb 16 anys fins a l'última fa unes poques setmanes en un entrenament en L’Alqueria, continuava preocupant-se per mi, per ensenyar-me coses, per donar-me consells, com feia amb tots”.

 

Eixa marca inesborrable que deixava Miki en tota aquella persona amb la qual es creuava és especialment acusada en aquell grup de jugadors i cos tècnic que van fer amb ell el camí des de la EBA fins a jugar tres finals en tres anys consecutius i alçar la Copa del Rei. Per a tots ells, ahir es va anar un pare. Com recorda Alfonso Castilla, que va començar en el Club a les ordres de Miki com a utiller i actualment es manté com a delegat “per a poder continuar venint havia d'aprovar tot i traure bones notes. I Miki em renyia més que el meu pare si li portava algun suficient”. L'etern capità taronja, Víctor Luengo, a penes pot expressar el dolor que li suposa esta pèrdua: “No puc expressar amb paraules el que suposa per a mi. Ens va fer créixer no sols a nivell individual sinó sobretot com a persones, per a mi és un pare esportiu”.

 

L'altre jugador que té el seu dorsal penjat en el sostre de la Fonteta, Nacho Rodilla, recorda que “per a tots els que iniciàrem aquell Valencia Basket va ser el pare esportiu, el que va fer créixer d'una manera bestial a un grup de xavals”. Per part seua, Berni Álvarez “va ser un mestre de la vida, ens va ensenyar a viure per al bàsquet. Això ho portarem sempre i li estarem sempre agraïts”.

 

César Alonso li considera “l'artífex del creixement de l'actual Valencia Basket” mentre que Jesús Fernández li considerava “més que un entrenador, ens va ensenyar no només bàsquet sinó moltes altres coses de la vida que hem portat a la pràctica” i Inaki Zubizarreta recorda que “és una època molt dura per a la Família Taronja, en molt poc temps hem perdut a dos referents com Miki i Martín Labarta, que per a tots els que els vam conéixer hi ha un abans i un després”

 

Encara que va tindre ofertes per a continuar entrenant, Miki mai va voler marxar-se d'ací. En part perquè no volia entrenar en cap altre lloc. També perquè no volia deixar a una família que li havia deixat clar que no es mouria i no li acompanyaria si eixos nous reptes el portaven lluny de la que ja era la seua casa. Després d'una etapa com a director esportiu del Ros Casares, Miki Vukovic va tornar al Valencia Basket com a membre de la direcció esportiva en la recta final de la seua etapa professional fins que es va jubilar en 2009. Però deixar de treballar no li va impedir continuar deixant-se caure de tant en tant per la seua casa, sempre amb una paraula amable, amb un consell i una anècdota que compartir. Amb eixe somriure de xiquet pillet amb la qual et comptava el parany tàctic amb el qual havia decantat un partit important.

 

Al desembre de 2016 va rebre el sentit homenatge d'una Fonteta que va demostrar que l’adorava més de 20 anys després de la seua arribada. I Miki ho va poder gaudir envoltat dels seus amics i dels seus “fills esportius”. Com va poder sentir eixe afecte fins al final cada vegada que es deixava caure pel pavelló o L’Alqueria del Basket. Com la seua família està podent percebre les incessants mostres de respecte i de dolor per la seua pèrdua que estan arribant des de tots els estaments socials, esportius i polítics. Com nosaltres, a cada pas endavant que donem, continuarem recordant per sempre a l'home que ho va canviar tot. Descansa en pau, Mestre


TAGS: