1987-88

La segona temporada d'història del Valencia Basket, ja amb la denominació de Pamesa València, es produeix amb una gran notícia inicial: L'equip abandona Mislata per a jugar en el Pavelló Municipal de la Font de Sant Luís, lloc que ha contemplat tots els anys d'història del club des d'eixe moment fins a l'actualitat. Es tracta d'una Fonteta molt diferent de la de l'actualitat, sense tots els condicionaments i encara sense anell inferior.

A les banquetes, per a liderar el nou projecte, arribava un home de reconegut prestigi com Antoni Serra. L'entrenador de Mataró, amb experiència en la màxima categoria a Manresa, Badalona, i sobretot, en el Futbol Club Barcelona, amb el qual havia conquistat la lliga espanyola i s'havia convertit en un dels equips més forts del vell continent. Serra simbolitzarà una primera aposta molt forta per arribar a cotes més altes.

L'estructura de la plantilla canvia de manera absoluta d'un any per a un altre, i de l'any anterior només repeteixen Paco Guillén i Paco Pallardó. Les incorporacions fan un salt avant al grup, amb jugadors que serien tan importants en els següents anys com Sergio Coterón, fonamental en l'ascens, Jerry Herranz o Roberto Íñiguez, procedent de l'equip júnior del Baskonia. Al costat d'ells, arriba a l'equip Paco Solsona, fonamental en l'exterior, a més de Manu Rodríguez, que arriba procedent d'Espasa amb el distintiu de ser un dels millors de la Primera B.

La parella inicial de nord-americans per a aquest equip era la formada per Clyde Mayes i Larry Spicer. Mayes era un jugador procedent del TDK Manresa, amb el qual s'hi havia consolideu com un dels millors rebotadors de l'ACB, i que arribava a València amb la fama de ser un jugador seriós i dur, tota una bomba per a un equip de la Primera B. Spicer, aler, procedia de Oximesa Granada, encara que la seua adaptació a l'equip no va ser la millor, i prompte es va decidir el seu relleu a canvi d'un jugador més interior.

L'inici no va convéncer massa a Serra, que prompte va decidir dos canvis que anaven a canviar la dinàmica, prescindir de Manu Rodríguez i Larry Spicer. La baixa de Rodríguez donaria de nou un buit en l'equip a Paco Guillén, que s'assentaria en el lloc de base al costat de Roberto Íñiguez. En lloc de Spicer, arriba al equip Orlando Phillips, una ala-pivot de curta alçada però amb una gran presència física i bon tir a mitjana distància. La parella Mayes-Phillip va dotar al joc interior d'una consistència imprescindible.

Va ser la primera temporada en la qual comença a notar-se el “pique” amb la veïna localitat de Llíria. El partit de la Fonteta és seguit amb una major intensitat en la graderia, amb bastant públic desplaçat. El partit disputat en pista aliena ja respira la tensió d'aquests xocs, enfrontant-se a un equip format per jugadors com Dan Palombizio o Quique Andreu.

Conforme va avançar la temporada, el públic de la Fonteta va veure cada vegada més a prop l'ascens. Una victòria a casa davant un altre dels favorits com CajaMadrid, on jugaven entre altres, Juan Antonio Orenga o Quique Villalobos, va convéncer a la plantilla del factible de l'objectiu, que cada vegada estava més a prop. La victòria contundent, unida a una magnífica actuació de Coterón, enfilaven el camí, per al qual només quedava un escull, superar una eliminatòria davant el Metro Santa Coloma amb el factor pista en contra.

L'ACB ampliava el seu nombre d'equips de 16 a 24, però accedir a una de les places no anava a ser empresa fàcil, perquè els catalans comptaven amb un pavelló on es mostraven molt forts i perquè comptaven amb un jugador que s'anava a convertir poc després en una de les sensacions de l'ACB, Dan “Bingo” Bingenheimer, gran taponador i rebotador, a més d'un dels clàssics del bàsquet espanyol com Andreu Casadevall en les banquetes.

Però s'obra la gesta. El primer partit es venç en Santa Coloma gràcies a tres minuts finals d'infart en els quals Pamesa València li dona la volta a un xoc en el qual va anar perdent durant la majoria dels minuts. La Penya Arròs Caldòs va immortalitzar el moment de la victòria al costat de l'equip.

En el segon partit, ja a la Fonteta, tant el públic com els jugadors són conscients que no s'ha d'escapar el xoc. Les graderies es troben abarrotades i es tracten d'afegir noves ubicacions per a un aforament major, usant graderies de mecanotubo. El partit es domina per poca diferència però es venç davant el deliri local, es produeix la invasió a la pista a causa de l'alegria desbordant. El 4 de maig de 1988, Pamesa València aconseguia l'ascens a la Lliga ACB en el seu segon any de vida.